La motivació

Estar motivat és el primer esglaó per a moure’s en una direcció. Sense motivació, el docent no té ganes, ni energia, ni il·lusió. I sense ganes de fer res no hi ha acció.

La història de l’educació és plena de mostres d’evolució en la manera de fer i de concebre el fet educatiu que responen a l’empenta i la motivació de mestres que, a títol individual o en petit grup, han iniciat experiències que el temps i la raó han acabat validant com a pràctiques adequades de l’educació.

Hi ha qui podria pensar que aquest aspecte no hauria de ser motiu d’anàlisi en un informe d’aquestes característiques. Com a professional que és un docent se li ha de suposar una motivació total per tot allò que representa una millora en el dia a dia de l’educació. Per tant, en principi, restar al marge de la incorporació de les TIC per manca de motivació pot sonar estrany.

No obstant això, aquesta lectura la fem des del convenciment que un ús adequat de les TIC inserit en el marc de les finalitats socials de l’educació (ciutadania, desenvolupament personal, creixement, igualtat d’oportunitats...) aporta una millora dins aquest àmbit. Podem trobar molts professionals motivats per la seva feina —la docència— i amb ganes de millorar cada dia, però això no comporta l’ús de les TIC com un element clau dins de la seva evolució.

Durant un temps ha estat positiu que l’evolució de l’ús de les TIC fos fruit de la resposta d’alguns mestres motivats en aquest àmbit, però potser ha arribat l’hora de despertar quelcom més que sensibilitats respecte a la necessitat d’incorporació de l’ús de les TIC a la major part del col·lectiu docent.

La motivació interna

La motivació interna és fruit del propi convenciment del docent que el duu a reciclar-se i a experimentar i fer proves per a implementar les TIC. Aquest convenciment té com a fonts tant la pròpia autoestima del docent com la voluntat de fer la feina tan bé com sigui possible i de manera ajustada a la realitat i a les necessitats de cada moment.

El docent que creu en les possibilitats educatives de les TIC, però que no té prou coneixements de noves tecnologies, fa els màxims esforços per a reciclar-se (assistint a cursets), per a investigar (recursos o formes d’implementar les TIC a les aules) o per a compartir experiències com a via d’autoformació. Aquesta situació, idònia i totalment personal, no depèn ni de l’edat, ni de la titulació, ni de l’experiència, segons ha demostrat Castaño-Garrido. [1]

Aquesta motivació ha fet que milers de docents hagin treballat en la millora de l’ús de les TIC als centres d’ensenyament, tot i que moltes de les experiències realitzades han tingut un caràcter excessivament personal, fins a arribar a l’extrem que una experiència d’ús de les TIC en un centre deixa de realitzar-se en el moment en què el docent que l’ha promogut abandona el centre o es veu impossibilitat personalment per a continuar liderant l’experiència.

Quins aspectes no afavoreixen la motivació interna?

La rutina diària: ésser docent pot implicar grans dosis de creativitat i d’imaginació, però la tasca diària amb els alumnes pot acabar per imprimir en el tarannà del docent frustracions o desigs no acomplerts... L’exigència de la quotidianitat i la forta tendència a la creació de rutines poden provocar fàcilment que el docent defalleixi si no hi ha estímuls, que poden venir de la convicció interna de la feina ben feta o de la tasca amb els propis alumnes que serveixi de motivació.

La recerca d’una estabilitat, d’un ritme, d’una previsió: segurament en podríem dir ‘d’una rutina’ o ‘d’un acomodament en la posició de docent’. Saber que sempre s’ha de fer el mateix és una forma d’evitar maldecaps i compromisos no desitjats. I això no vol dir ser mal docent. Això vol dir que la recerca d’una estabilitat pot esdevenir incompatible amb un esperit innovador, experimental. Hi ha docents que, sota aquesta recerca, amaguen no poques pors a innovar (buscant la millor de les interpretacions) o no poques ganes d’implicar-se a fons en la tasca educativa (si la recerca d’argumentacions no és tan benèvola). Malgrat que s’ha d’afegir que l’estabilitat i la seguretat, enteses com un marc de relació estable, organitzat, segur i no immòbil, són paràmetres que haurien de facilitar la motivació interna i la innovació.

La motivació externa

La motivació també pot venir de l’exterior. Sens dubte, si des de l’exterior no es pogués motivar una persona no hi haurien tants cursos i seminaris de recursos humans adreçats a directius i comandaments de qualsevol empresa. La motivació externa esdevé clau quan la interna falla i hauria de ser una peça fonamental en la política de recursos humans, tant pel que fa a l’Administració com respecte a cada centre. Des d’aquest punt de vista, l’absència de política motivacional és un reflex del poc èxit que ha tingut la comunitat educativa en general (i l’Administració en particular) a l’hora d’intentar fer sortir de cada docent el millor de si mateix.

Com apreciem l’absència de motivació externa?

La manca de reconeixement. Tothom se sent afalagat quan hi ha un reconeixement de la seva tasca, i aquest és un motor de motivació. Ara bé, en l’àmbit de les noves tecnologies, aquest reconeixement no és tan fàcil d’obtenir. Per part de l’Administració, com veurem, no existeix valoració de punts ni mèrits per dedicació. I, per part del claustre, la recerca d’aquest reconeixement en un àmbit (les TIC) en el qual no hi ha consens (sigui per manca de debat o per posicionaments molt clars per part de determinats membres del claustre) pot resultar complexa i fer que una tasca reeixida amb les TIC no generi automàticament una satisfacció general.

Per dir-ho d’una altra manera: resulta més fàcil trobar una satisfacció en forma de reconeixement per part de la comunitat educativa de l’escola aconseguint que alumnes amb necessitats educatives especials se’n surtin en els estudis o duent a terme una bona política de sortides escolars, que no pas promovent un ús adequat de les TIC. Sempre hi haurà alguna persona que, amb la intenció de defensar la seva postura contrària a les TIC, no valori públicament la tasca realitzada.

Potser caldria reivindicar altres tipus d’incentius i reconeixements en l’àmbit de la introducció de les TIC com a recurs educatiu, com poden ser: la divulgació de la feina feta, el suport material i d’assessorament a projectes de millora de l’ús de les TIC al centre, la disponibilitat de temps per a la recerca i la reflexió sobre les innovacions... alguns dels quals ja són oferts per l’Administració educativa mitjançant el Programa d’Informàtica Educativa (PIE) i la xarxa telemàtica XTEC.

L’absència de seguiment i responsabilitats. En el si dels claustres no hi ha un autèntic posicionament al voltant de l’ús de les TIC. Tothom sap que les pot utilitzar, però no hi ha un seguiment de l’Administració ni de cap altra institució que pugui atorgar un segell de qualitat pel que fa a la seva implementació als centres educatius. Tothom sap que si no les fa servir no passa res, tot i haver indicacions clares per part de les administracions educatives i de molts projectes educatius de centre respecte a la importància d’afavorir-ne l’ús.

Segurament aquesta és una de les línies a seguir si l’autoregulació dels claustres no aconsegueix establir uns elements de control o seguiment de la tasca dels seus docents, almenys en la implementació de les TIC.

Respecte a l’avaluació, en general els docents no utilitzaran les TIC si no se n’avalua l’ús. En altres paraules, si el que s’avalua del docent és fins a quin punt s’ha cobert un marc curricular mínim establert, i com els alumnes demostren assolir o no una determinada col·lecció d’habilitats que coincideixen en bona mesura amb les establertes com a bàsiques el segle passat, molt pocs docents s’atreviran a gastar hores del curs en activitats “complementàries” que aportin el valor afegit de fer un bon ús de les TIC. A més d’introduir equipaments a les escoles, cal acordar sistemes d’avaluació de rendiment i millora en els resultats educatius que l’ús d’aquest equipament comporta.

Aquesta situació genera una ambivalència que no ajuda al fet que docents sense una forta motivació interna es posicionin a favor de l’ús de les TIC i és aprofitada pels docents que, pel motiu que sigui, no volen utilitzar les TIC. No deixa de ser un hàbil equilibri que genera una indefinició perquè ningú no es pugui sentir ferit: els docents protecnològics tenen el camp lliure per a utilitzar les TIC, els més reticents saben que no hi haurà control d’ús i els indecisos no troben prou arguments per a utilitzar les TIC i, tàcitament, no les fan servir. Per altra banda, l’Administració recomana i forma, però no exigeix. Així ningú no és responsable de la situació, però tothom és partícip de la realitat creada.

La manca de debat. No caldria plantejar-se primer per què les TIC a les aules? Cal introduir-les? Quines millores hi haurà quant a motivació i aprenentatge? Estic disposat com a educador a prendre el compromís de fer xats a l’aula amb els meus alumnes i després comentar amb ells què comporta aquest tipus de comunicació? Les TIC a l’escola, no deixen en evidència “el com” i “el què” d’allò que hem fet a les aules? A l’any 2000, n’hi ha prou amb la presència a les aules per a donar resposta a les demandes formatives dels nostres alumnes?

Les TIC han entrat a les aules, però no hi ha hagut un autèntic debat que comprometi tots els membres de la comunitat educativa. Aquesta manca de debat representa per si mateixa la constatació de la indefinició en què ens movem i, per definició, tota indefinició és desmotivadora per si mateixa, ja que no genera compromisos ni marca objectius. Davant la indefinició només resta l’acció individual i testimonial. Aquest no és terreny adobat ni per docents amb poca motivació interna ni per docents acomodats a hàbits ja consolidats.

Cal reivindicar un espai de reflexió des dels dubtes, però tenint en compte que el dubte no garanteix una actitud innovadora. Plantejar-se problemes és important sempre que s’intenti trobar possibles solucions. Aquest és el tarannà que s’ha de valorar com el més adequat. Per això, les posicions maximalistes (o tot o res) o les opinions que només posen sobre la taula problemes sense aportar solucions han de ser apartades.