La voluntat d'innovació o renovació

La tasca docent ha de ser permanentment innovadora. El problema és definir el sentit d’aquesta innovació. Històricament, la noció d’innovació va ser introduïda al final dels anys cinquanta als Estats Units. La referència que donava suport a aquesta necessitat venia de la noció de progrés i rendiment en la indústria i l’agricultura. Seguint aquesta perspectiva calia introduir innovacions (tecnològiques i curriculars) per a incrementar el rendiment i l’eficàcia escolar. En l’actualitat, la noció d’innovació tendeix a ser substituïda per la de “reestructuració” o renovació, més pròpia de l’escola i de l’actuació del professorat. Aquesta concepció de la noció d’innovació com a renovació està d’acord amb la nostra tradició educativa.

La renovació comporta un estat i una actitud de canvi permanent. Canvi entès com un procés de reflexió, revisió i adequació de les concepcions i pràctiques escolars relacionades amb l’actualització dels nostres coneixements sobre el fet d’ensenyar i el fet d’aprendre, els continguts escolars i les transformacions i demandes socials que es relacionen amb l’escola.

La finalitat de qualsevol innovació educativa és contribuir a la millora permanent de la qualitat de l’ensenyament, qualitat valorada sobretot amb referència als alumnes i al seu procés d’aprenentatge. La reflexió i l’autocrítica del treball que fa cadascú constitueix l’actitud fonamental dins un procés innovador. La tasca, el repte, és com transmetre i afavorir aquesta actitud en els intercanvis amb els companys i companyes en la pràctica i la reflexió diària i en l’organització dels centres.

Les TIC i la innovació

Ningú no discuteix que les TIC representen una innovació en el terreny educatiu (o potser el problema és que ningú no ho discuteix!). Ara bé, és precisament el seu caràcter innovador el que en frena la implementació? Quins són els aspectes que dificulten que es passi de la renovació a la quotidianitat?

·      L’absència de referents clars: hi ha una manca de criteris metodològics clars a l’hora d’utilitzar les TIC. Així, molts docents saben com utilitzar un vídeo, una pissarra o com treure suc pedagògic d’una imatge; ara bé, segurament no tothom sap com utilitzar els ordinadors des d’un vessant pedagògic: ús lliure pels alumnes?, només per a recerca d’informació?, quin ritme ha de tenir l’aula d’informàtica?, com s’han de solucionar els problemes que sorgeixen?, què i com ensenyar?, quin criteri emprar per a seleccionar un bon programari?, etc. Aquesta manca de referents pot quedar alleugerida en els docents que han treballat aquests temes en la seva formació inicial a la universitat, però encara no són una majoria.

·     La manca de seguretat: això fa que molts docents no s’atreveixin,  literalment, a entrar en una aula d’informàtica, sigui perquè no tenen la formació adequada o perquè no saben com ensenyar amb ordinadors. I de vegades no tothom està disposat a demanar ajut a companys i evidenciar les seves mancances. I si davant d’altres docents no es poden evidenciar mancances... què passarà davant molts alumnes que de ben segur saben més informàtica que el mateix docent?

·       La necessitat d’un nou rol del docent: el docent ha d’esdevenir més orientador, facilitador i organitzador d’informació que no pas un controlador i dosificador de la saviesa, que tot ho sap i tot ho controla. La nova societat creada i retroalimentada per les TIC demana un nou model d’organització escolar i, per tant, un nou rol de docent. I potser no tothom està disposat a fer aquest canvi (que implica col·laboració i, per què no, humilitat) i encara menys quan la realitat diària dista encara tant de la inevitable però llunyana tendència a l’ús de les TIC.

·   La incertesa enfront dels canvis: tot nou plantejament pedagògic provoca dubtes. I si aquests dubtes són reforçats amb els entrebancs a què ens hem referit en apartats anteriors, resulta fàcil comprendre que la seguretat que ofereix la tradició sigui un element que no afavoreixi el canvi. Ningú no discuteix el fet que en un futur, que ja s’ha començat a fer present, les TIC són un element imprescindible en tots els processos d’aprenentatge (escolar, professional, autònom...). Ara bé, la dificultat de saber com és de lluny o prop aquest futur és l’element que dissuadeix de fer una aposta decidida. El conservador criteri de la prudència fa que molts docents esperin “a veure què passa”, sense necessitat d’implicar-se en l’ús de les TIC. A més, recordem que no hi ha ni seguiment ni obligatorietat ni avaluació. Quin dels docents que no estan motivats a usar les TIC té motius per a donar el pas?

·    L’absència de crítica pedagògicament sòlida: això ha fet que s’accepti com a inevitable i desitjable l’ús de les TIC darrere frases com “és el futur”, “aporta grans avantatges pedagògics”, “qui no estigui a Internet no existeix”... Massa sovint la crítica a les TIC s’ha centrat més en criteris d’operativitat que en criteris pedagògics (i això quan hi ha hagut debat, que no és la realitat de molts claustres dels centres de l’Observatori). Aquesta manca de crítica amaga desídia?, poca voluntat de debat? Es considera inútil lluitar contra l’inevitable?

·    La presència de noves exigències de la societat: això fa que el docent esdevin­gui massa sovint un substitut més que un complement de la tasca educativa dels pares. A més, l’escola es pot convertir en un calaix de sastre que intenti recollir totes les aspiracions que la societat no sap cobrir per altres mitjans. I el docent ha de donar resposta i cobrir massa expectatives. Tot això en un context escolar cada vegada més estandarditzat i burocratitzat que no facilita la innovació, el “sortir-se de la norma”. Des d’aquest punt de vista, té el docent capacitat per a liderar un procés d’innovació en les TIC?