|
2n Informe del Projecte Astrolabi
Actitud dels docents davant l'ús de les TIC
Introducció
|
Factors
incidents
|
Conclusions
|
Línies
d’actuació
|
Annexos
Administracions educatives
Tota la
comunitat educativa
-
Cal remarcar la importància de la implicació dels
equips directius. És la peça clau per a encetar el debat al si
dels claustres, sense el qual serà difícil mobilitzar, mitjançant
els acords fruit d’aquest debat, els docents que no utilitzen les
TIC.
-
Cal augmentar i reorientar la formació dels equips
directius en dinamització, motivació i lideratge d’equips de
treball.
Recordem que es tracta de docents ben preparats per a educar alumnes,
però no han de tenir necessàriament les eines que calen per a
liderar un equip de docents. Si volem un debat amb consens, aquest
consens exigeix un treball col·lectiu cohesionador del grup, i
requereix un grau d’autonomia important. Amb implicació en els
processos d’elaboració, és més fàcil que tothom se’l faci
seu.
-
Cal donar suport a les iniciatives tant personals
com col·lectives. Mentre el debat no arribi, fóra convenient
incentivar els docents que tinguin la voluntat d’experimentar amb
les TIC i donar-los facilitats organitzatives. Fins i tot, això pot
aportar elements qualitatius al debat.
-
Caldria que els centres es dotessin d’un marc
referencial dins la seva documentació oficial (PEC,
PCC...) en el qual s’establissin els termes a partir dels quals
els docents implementarien l’ús de les TIC. Serviria per a
establir mínims d’implementació i per a generar el necessari
debat al si dels claustres i per a definir a nivell curricular què
s’espera que sàpiga i domini l’alumne en l’àrea de les TIC.
Legitimaria les actuacions dels ensenyants en una feina que gairebé
sempre s’ha de fer en solitari tot comptant amb la
corresponsabilització de tot l’equip del professorat, amb la
delimitació clara de les responsabilitats i amb l’acceptació
mútua de la responsabilitat acordada.
-
Cal augmentar tant el nombre com la tipologia de
formació, ja que hi ha poca formació respecte a metodologia
de les TIC i potser és hora que la formació més introductòria
(Word, Excel, Internet...) estigui canalitzada mitjançant la
formació ocupacional, que ofereix a tot Catalunya nombrosos cursos
d’informàtica. Ara bé, davant la manca d’estudis quantitatius,
queda el dubte de saber si es tracta d’una manca d’oferta o de
demanda.
-
Cal optar per una formació que aclareixi
exhaustivament els objectius, la metodologia i els requeriments del
curs,
que desenvolupi cursos més específics per a àrees de coneixement
i nivells concrets i que fomenti la participació en els cursos de
professors d’un mateix centre. Potenciar aquesta formació en els
mateixos centres facilita els projectes d’innovació i millora.
-
Cal assegurar que els docents no esdevinguin
analfabets tecnològics, tot intentant adequar les
necessitats formatives a cada centre. El criteri seria el d’apropar
al màxim la formació a la realitat de cada centre. Però també
caldria assegurar-se en els processos de selecció que els nous
docents tinguin un coneixement i domini de les eines informàtiques
d’ús més habitual. Pel que respecta als docents ja treballadors
i que no tenen aquests coneixements mínims, es poden establir
marges de temps generosos per a la seva actualització. De fet, amb
el català ja s’ha dut a terme aquesta política (si bé és cert
que amb un major grau de consens per la naturalesa del tema).
-
Cal establir elements de motivació perquè,
igual que s’exigeix que els equips directius motivin els seus
docents, l’Administració també ha de tenir polítiques
incentivadores. I no han de ser necessàriament laborals. Cal
aprofundir en la línia ja encetada de divulgació de la feina feta
amb TIC per part dels docents i alumnes, suport material i d’assessorament
als projectes de centre, disponibilitat de temps per a la recerca i
la reflexió sobre les innovacions...
-
Cal iniciar un major grau de seguiment respecte a l’ús
de les TIC per part dels docents, tant
des de l’Administració com des dels claustres dels centres, sota
la doble òptica de la recerca de la rendibilitat social d’una
inversió realitzada als centres i d’uns acords presos al claustre
que s’han de dur a la pràctica. Cal una sistematització i una
revisió constant de les experiències engegades, amb mecanismes d’avaluació,
d’informació i control que ajudin a consolidar projectes engegats
en l’àmbit de les TIC.
Si el debat al voltant de l’ús de les TIC és un
marc de referència obligatori per a tota la comunitat educativa,
demana una regulació i, com és obvi, uns mecanismes de control
social per tal de garantir a l’alumnat una educació de qualitat.
Cal, però, combinar-lo amb el grau de llibertat de càtedra
necessari per a fer una educació pluralista en el terreny de l’opinió.
L’equilibri d’aquests dos elements s’ha de garantir.
-
Cal trobar vies de solució al problema del
manteniment de les xarxes i ordinadors,
que els docents que han d’implementar, orientar i motivar la
resta de companys del centre en l’ús de les TIC no perdin temps i
energies solucionant problemes tècnics per als quals no estan
preparats ni formats ni és la seva raó de ser.
-
Cal trencar les barreres que posicionen els docents
en el debat entre tradició i innovació.
Només amb el debat obert pot sortir a la llum allò que és bo
conservar de la tradició i allò que cal importar de la innovació.
-
Cal iniciar un debat als centres al
voltant tant de les prioritats de cada centre com de les aportacions
de les TIC a l’educació, tot i ser conscients que marcar
prioritats vol dir focalitzar uns aspectes per a ombrejar-ne d’altres.
D’altra banda, valorar en la mesura justa les aportacions de les
TIC a l’educació ajudarà, sens dubte, tant a evitar falsos
triomfalismes (les TIC canviaran la vida educativa del mestre i els
seus alumnes) com a aclarir els diferents posicionaments dels
docents amb la intenció d’incentivar-ne el seu ús. S’ha de
partir de la situació en què es troba el centre tot recollint i
recuperant allò que ja és fet i produeix resultats satisfactoris.
Hem de plantejar un debat intern per a posar-nos d’acord sobre
quins són els objectius que hem d’aconseguir en l’àmbit de les
TIC i per als quals treballem conjuntament professorat, pares i
mares, alumnat i personal no docent.
-
Cal encetar un profund procés de reflexió sobre el
grau d’idoneïtat de l’ús de les TIC a l’ensenyament.
I en aquesta reflexió ha de participar tota la comunitat educativa:
pares i mares, docents, Administració, moviments de renovació
pedagògica i l’alumnat. Amb la intenció d’analitzar tant la
idoneïtat de l’ús de les TIC com la seva implementació dins
cada cicle, tot fent un seguiment per tal d’evitar usos no
desitjables de les TIC (en excés i en defecte) i sense por al
conflicte, que és un element ordinari que, si es tracta positivament, esdevé un element
enriquidor.
-
Cal que els diferents moviments de renovació
pedagògica s’impliquin en el debat entre la tradició (de fet
la innovació de fa vint anys) i la nova innovació, tot oferint
espais de trobada per a l’intercanvi d’experiències (jornades,
seminaris, debats, congressos…). I augmentar el paper de reforç,
reflexió i difusió de les TIC per part de les publicacions i
revistes d’educació
|
